Cal adoptar el llenguatge inclusiu? Ressenya: «Som dones, som lingüístes, som moltes i diem prou».

Si el lector d’aquest article ha estat atent a les habituals polèmiques dels mitjans de comunicació i xarxes socials a Catalunya durant el darrer estiu, probablement tindrà alguna noció de la controvèrsia que ens ocupa. Des de fa anys ha esdevingut habitual l’adopció del “llenguatge inclusiu” en català, així com en moltes altres llengües. Sota la premissa que l’ús tradicional de la llengua és discriminador i “invisibilitza” les dones, s’han proposat mesures com el desdoblament de gènere -deixant d’utilizar només el masculí genèric- o l’ús de mots sense gènere marcat, per exemple, “alumnat” en lloc d’alumnes. També ha crescut l’ús del genèric femení com a substitut del genèric masculí, com a alternativa als desdoblaments repetitius. Darrerament s’ha donat un pas més, amb iniciatives com l’ús de noves terminacions que permetin incorporar aquelles persones que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres, per exemple, utilitzant “totis” en lloc de “tots” i/o “totes”. Els principals objectius d’aquests usos remeten a visibilitzar les dones i les persones de gènere no binari en l’ús del llenguatge, promovent així l’assoliment d’una major igualtat d’aquestes amb els homes.

És notori que l’adopció d’aquestes propostes, sobretot per part d’institucions o administracions públiques, ha aixecat polseguera. Més enllà que pugui resultar estrany o confús emprar un ús del llenguatge al que no estem habituats, moltes veus ho han criticat per raons diverses. El debat ha esdevingut agri, vehement i fins i tot ha entrat al camp dels atacs personals. És en aquest context on la lingüista M. Carme Junyent, coneguda des de fa anys per la seva oposició a aquestes propostes, ha coordinat la publicació de l’obra “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo Editorial, 2021).

Aquesta obra consisteix en la recopilació de breus textos originals per part de 70 autores, que tenen en comú dues coses: la seva condició de dones i presentar algun tipus d’oposició als usos del llenguatge prèviament exposats (si bé aquest darrer punt no seria del tot cert en alguns casos). Aquest plantejament presenta virtuts, però també problemes. Per una banda, disposar de tantes veus enriqueix les aportacions a aquest debat, doncs els continguts dels textos presenten una elevada variació, amb òptiques i matisos, sovint complementaris. És evident que l’oposició d’aquestes autores a aquestes mesures és prou diversa, amb graus diferents i raons també diferents. Tanmateix, per altra banda la brevetat dels textos (2-3 pàgines) impedeix aprofundir en els arguments exposats. No es tracta doncs d’un llibre que presenti un anàlisis minuciós i detallat de tots els arguments existents en aquest camp, sinó més aviat d’una compilació de breus reflexions personals, sovint il·lustrades per anècdotes o comentaris sobre altres aspectes que estrictament no pertanyen al debat en si, com per exemple, reivindicar que es pot ser feminista i oposar-se a aquests usos (quelcom repetit al llarg dels textos).

Les aportacions s’agrupen en diferents apartats segons una certa temàtica comuna: els orígens del debat, l’ensenyament i l’educació, la universitat, la traducció i la correcció, els mitjans de comunicació, l’administració, el gènere, la conversa, el lèxic i la situació en altres llengües. Es tracta doncs d’una varietat d’àmbits considerable, si bé de desigual extensió en el nombre d’aportacions.

Quines son doncs les objeccions de les autores a aquests usos del llenguatge? Resulta un pèl complicat fer-ne una síntesi, doncs a banda de la diversitat de posicionaments comentada també val a dir que les autores critiquen usos diferents segons el cas. No obstant, podríem considerar que aquestes son les principals crítiques.

-Els usos del llenguatge son actuacions simbòliques, però que no modifiquen el rerefons dels problemes de debò. Les desigualtats i discriminacions (la invisibilització) no canvien arran de transformar com parla la gent. La prova més clara seria que les societats amb llengües sense gènere no son pas més igualitàries que les que sí que en tenen. Per exemple, recentment s’ha fet un ús oficial de la versió femenina del mot rector (“rectora”) inèdita fins l’actualitat. El problema real no seria que no existís una versió femenina d’aquesta paraula, sinó que fins ara no hi ha hagut cap rector dona en cap universitat.

Davant d’aquest plantejament es podrien esgrimir dos punts. En primer lloc, tant evident és que proposar aquestes mesures sobre l’ús de la llengua sigui contradictori amb propiciar altres mesures d’igualtat real entre homes i dones? Lluitar per ambdós coses és incompatible? Aquest dubte mereixeria com a mínim certa reflexió, no una assumpció acrítica. En segon lloc, la comparació amb altres llengües és fal·laç. És cert que no es pot afirmar que les llengües sense gènere amparin societat més igualitàries. Però també és evident que la igualtat depèn de molts altres factors a la vegada. Per tant, la comparació correcta seria veure què succeeix en una societat que ha adoptat aquesta mena de mesures. És aquesta societat més igualitària després de fer-ho? Hi ha un guany net que pugui ser atribuït a aquestes mesures? La manca d’evidència aportada a aquest punt fa que, com a mínim, aquestes mesures puguin disposar del benefici del dubte, mentre no es demostri el contrari. Addicionalment, hi ha estudis que suggereixen que la forma en que parlem sí que afecta com pensem. Això no vol dir que aquest canvi concret en la manera de parlar segur que tindrà l’efecte buscat pels seus defensors, però suggereix que el podria tenir pel poc que s’ha estudiat rigorosament fins ara.

-Aquestes mesures generen càrregues innecessàries que enterboleixen la comunicació. Quan es desdobla, els textos i els discursos es fan ferragosos i es dificulta la seva lectura.

Aquest argument és probablement un dels millors que es pot aportar des de l’expertesa tècnica de les autores, si bé qualsevol usuari de la llengua també el podria subscriure sense una formació especial en la matèria. Tanmateix, aquest seria un bon argument en contra dels desdoblaments constants, però que no critica en si l’ús de propostes com les desinències “-is” o els mots sense gènere marcat (com “alumnat). Tanmateix, fins i tot acceptant l’existència d’aquests problemes comunicatius -precisament sovint criticats des de la noció de “l’economia del llenguatge”- caldria fer una ponderació cost-benefici d’aquesta mesura, i acceptar-la o rebutjar-la en funció del resultat. És a dir, imaginem que efectivament no es pot configurar un llenguatge inclusiu que no suposi mínimament certa complicació comunicativa. Si es poguessin demostrar els beneficis comentats en l’argument anterior, potser no valdria la pena potenciar-ho igualment?

-Les propostes que es realitzen tenen problemes tècnics, incoherències i de fet no hi ha un corpus compacte que adreci tots els problemes i persegueixi tots els objectius a la vegada. Així, per exemple, si és un problema que el masculí genèric “invisibilitza les dones”, l’ús de la terminació “-is” per visibilitzar les persones no binàries també ho faria, de manera que hauríem d’utilitzar cada vegada no un desdoblament sinó un “triplicament”, multiplicant així encara més la dificultat: “tots, totes i totis”.

De nou, aquí la crítica “tècnica” apunta elements que els partidaris d’aquestes mesures necessiten adreçar si realment volen que el seu ús proliferi. Sembla clar que el principi d’”economia lingüística” no pot ser obviat amb tanta lleugeresa. Ara bé, aquesta crítica només servivira per forçar a unificar les propostes, però no les invalida d’arrel necessàriament.

-Els problemes tècnics que estem comentant poden tenir conseqüències serioses de cara a clarificar la comunicació i no generar confusió. Així, per exemple, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya es parla de “El President o Presidenta de la Generalitat” (Capítol II). Però al Capítol III, trobem l’article 68.2: “El Govern es compón del President o Presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si s’escau, i els consellers”. Algú podria defensar -amb mala baba- que atès la duplicació constant (“President o Presidenta. conseller primer o consellera primera”) que es parli només de “consellers” podria entendre’s com que les dones conselleres no formen part del Govern de la Generalitat.

Un cop més, qui defensi el “llenguatge inclusiu” hauria d’estar atent a aquests problemes tècnics i atendre la clara problemàtica del desdoblament constant. Ara bé, d’aquí a presentar com un problema insalvable aquestes qüestions, suggerint que podrien derivar-se greus confusions, amb terribles conseqüències fins i tot en el terreny jurídic, hi ha un salt considerable. Ningú amb una mica de sentit comú hauria de tenir problemes per comprendre que encara que habitualment es desdobli, el no fer-ho en un moment determinat no és sinònim d’una voluntat deliberada d’excloure les dones.  

-Potser aquesta evolució del llenguatge no té res de dolent, però el que és criticable és que això sigui una imposició creada pels polítics. Si és la gent qui amb el seu ús quotidià de la llengua realitza aquests canvis, seria més acceptable.

En general, les interferències dels governants en les nostres vides quotidianes acostumen a aixecar crítiques, i no cal dir que fer-ho en una cosa tan íntima i personal com la manera en que parlem ho ha de fer força. No obstant, realment és quelcom tan estrany? Qui escriu aquestes línies és catalanoparlant i s’ha educat sabent que moltes paraules, conjugacions o fins i tot aspectes fonètics que els seus pares empren habitualment son incorrectes en català. Dit d’una altra manera, la llengua que se’ns ensenya a l’escola (i als mitjans de comunicació!) també té unes normes i formes correctes que sovint no coincideixen amb els usos populars. És això una imposició? Per exemple, és intolerable que a les Balears s’ensenyi a l’escola que els articles s’ha d’escriure el articles “el i la” en lloc dels “sa i es” del llenguatge oral?  

Fàcilment es podria respondre que no, doncs aquestes normes -homogenitzadores per crear un estàndard formal- son un mínim necessari en qualsevol llengua, establertes tècnicament per una institució no política (l’Institut d’Estudis Catalans, la RAE…). De debò no hi ha res polític en organitzar la “correcció” de la llengua d’aquesta manera? I fins i tot acceptant això, quina és la legitimitat que justifica imposar aquestes correccions a tots els usuaris d’una llengua? La crítica a la “politització” de la llengua dista molt de ser evident i sense contradiccions amb els models ja existents. A més a més, aquesta crítica només justificaria per què el nou llenguatge no ha de ser imposat legalment, però no pas que no existeix un deure moral individual d’adoptar-lo si efectivament es pogués demostrar que canviar el llenguatge genera canvis socials positius.

No tenim dubtes sobre que aquest debat ha arribat per quedar-se durant un bon temps. La preocupació per acabar amb la desigualtat de gènere és i estarà a l’agenda política i social, i les mesures per combatre-ho generen una forta mobilització, tant a favor i en contra. No és quelcom sorprenent atès les profundes implicacions que té voler modificar deliberadament la forma com parlem. L’obra coordinada per Junyent és una aportació valuosa a aquest debat, la qual s’agraeix poder llegir de forma tranquila enmig de tant soroll i virulència. Ara bé, no tenim clar que aquest cop sobre la taula hagi sigut el que es pretenia. Segurament hi ha bones raons per oposar-se al “llenguatge inclusiu”, però no sembla que aquesta obra les exposi, analitzi i contrasti amb la força suficient per demostrar que son superiors a les raons per recolzar-lo. En aquest sentit hauria estat més eficaç realitzar un plantejament més acadèmic, d’anàlisi estructurat i meticulós de tots els arguments propis del debat. Es podria objectar a això que al cap i a la fi aquesta és una obra divulgativa, no pas acadèmica, de manera que aquesta demanda no hi seria pertinent. Però paradoxalment, en alguns dels textos es comenten nocions de lingüística que no son conegudes pel públic en general, almenys per l’autor d’aquesta ressenya. En tot cas, seguirem atents el debat, i sobretot, esperant l’evidència que recolzi algunes de les afirmacions habituals, tant a favor com en contra d’aquestes propostes.

Del mismo autor

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí

Artículos relacionados

Últimos Artículos

El reconocimiento de Estados en el derecho internacional

¿Qué es el reconocimiento internacional de los estados? ¿Qué efectos tiene? ¿Qué pasa cuando hay un no-reconocimiento colectivo de un "Estado"? Veámoslo a través del caso de Rodesia, hoy Zimbabue.

Libertad incondicional: Charla con David Casassas

Hoy charlamos con David Casassas, profesor de teoría social y política en la Universidad de Barcelona, para comentar su último libro "Libertad Incondicional" y su visión republicana de la renta básica.

La democracia de los antiguos y de los modernos

¿Qué concepción tenían los antiguos y los modernos de la democracia, la libertad, la representación política y los liderazgos?