La Guerra de la Independència i la Nació en Armes

0
445

      «Cette malheureuse guerre m’a perdu; elle a divisé mes forces, multiplié mes efforts […]. Toutes les circonstances de mes desastres viennent se rattacher à ce noeud fatal; elle a détruit ma moralité en Europe, compliqué mes embarras, ouvert une école aux soldats anglais. C’est moi qui ai formé l’armée anglaise dans la Péninsule«.

            –Consideracions de Napoleó en l’exili a Santa Helena (Las Cases, 1842: 547).

Des del segle XIX s’ha interpretat la guerra de 1808-1814 a la Península ibèrica com la manifestació d’una identitat nacional espanyola ben consolidada. Precisament, la defensa patriòtica hauria estat tan ferma –Guerra de la Independència–, que seria a Espanya on caldria trobar la causa de la caiguda de Napoleó en el plànol europeu; com ell mateix li reconegué al final de sa vida al Comte de Las Cases. No obstant, per una qüestió de rigor historiogràfic, caldria revisar algunes assumpcions sobre aquell episodi que s’han donat per vàlides després del mateix, durant la construcció de l’Estat-nació espanyol.

Primerament, després de l’anàlisi dels fets, queda entredita la tan assumida unitat enfront de l’invasor, puix que es produïren tumults i enfrontaments entre espanyols. A més, queda malmesa l’espontaneïtat dels sollevaments populars de 1808, tal com autors com García Cárcel, Fraser o Esdaile assenyalen; i Álvarez Junco recull en un article de revisió bibliogràfica (2009: 3-5). En realitat, haurien estat instigats o pagats per agents de Ferran VII, tot i que cal reconèixer que comptaren amb un considerable suport popular. Ara bé, els sollevaments arreu del país començaren a finals de maig, de manera que la crida a l’alçament feta el 2 del mateix mes des de Móstoles, no hauria tingut efectes immediats.

Segonament, a les Corts de Cadis (1810-1812) es posà per primera vegada sobre la taula un projecte nacional espanyol en termes contemporanis, però això no implica que ja formés part de l’imaginari col·lectiu; com sol donar-se per descomptat. Era un fet que la gent sentia autèntica aversió pel reclutament militar, cosa la qual no casa bé amb la imatge del «poble en armes» per la defensa de la integritat nacional. Per això era tan difícil posar dempeus un exèrcit espanyol fort. I qui optà per fer-se guerriller, fou perquè ho considerà la millor opció en aquella conjuntura de militarització del país, sovint per a no morir de fam (Portillo, 2007: 1-4). D’aquesta forma, després d’èxits inicials espanyols com el Bruch i Bailén –la primera derrota napoleònica en batalla campal–, Napoleó decidí creuar els Pirineus ell mateix amb la Grande armée a la tardor de 1808. A partir de llavors se succeirien les victòries franceses, encara inscrites a l’Arc de Triomf de París. Després de cada desfeta, era realment difícil refer els exèrcits borbònics, tant per la pèrdua de vides com per les desbandades que es produïen, sumant-hi a més a més el tallament de les comunicacions per l’enemic i l’enorme quantitat de peces d’artilleria i municions que caigueren en poder francès. A partir de llavors, com analitza Esdaile (1989: 55-67), els espanyols dependrien de soldats novells i partides de guerrillers.

Així, una cosa era la resistència als francesos, i l’altra la capacitat de fer-los retrocedir més enllà dels Pirineus. El diagnòstic és el següent: donades les circumstàncies, no podrien haver-ho fet sense la intervenció militar britànica i portuguesa. Com escriuria Sir Thomas Graham: They never can stop the march of a considerable body of the enemy and protect a country as Blake has done lately in Murcia, and as O’Donnell [both Spanish] has so successfully done in Catalonia. Quan podien els generals espanyols prenien la iniciativa, però era en comptades ocasions. D’altra banda, aprofitant la Guerra Peninsular començaren les insurreccions independentistes a Hispanoamèrica, de manera que entre 1811 i 1813 s’hi enviaren 12.748 efectius; fent encara més delicada la situació a la metròpoli. Les guerrilles feien molt feixuga l’ocupació del territori als napoleònics, però només serien expulsats si els feien front exèrcits regulars (Esdaile, 1989: 55-64).

Álvarez Junco (2009: 10) assenyala que historiadors com Fraser, Alicia Laspra, Josep Alavedra i Esdaile, observen que fins la primavera de 1812 Josep I anava guanyant la guerra a Espanya; i no quedaven sota control «patriota» més que algunes àrees interiors de Catalunya, la ciutat de Cadis, i una zona entre Alacant i Cartagena. Tanmateix, en aquell moment es reduí significativament el nombre de tropes de l’Imperi francès a la Península, per tal de dur-les a la campanya de Rússia que Napoleó inicià a finals de juny de 1812. Llavors, coincidint amb la caiguda de València, els exèrcits francesos deixaren de comptar amb el flux d’efectius necessari per a  mantenir el terreny guanyat, i Sir Arthur Wellesley aprofità l’ocasió per a fer entrar les tropes luso-britàniques al Regne d’Espanya (Esdaile, 1989: 55-67).

A setembre de 1812 les Corts Generals d’Espanya nomenaren Wellesley comandant suprem de totes les forces espanyoles, de manera que segons Esdaile (1989: 67), quedava així palesa la incapacitat espanyola d’acabar amb l’ocupació francesa sense ajuda exterior. De fet, l’exèrcit regular espanyol no pogué ser reorganitzat com s’havia esperat (62-67), en bona mesura per l’arrossegament de macrocefàlia –l’explicació en seria l’allau d’ascensos concedits a càrrecs de les juntes des de 1808, així com la insuficiència de cavalleria, peces d’artilleria, i les dificultats logístiques per haver d’emprar bèsties de càrrega privades per a moure-les; en absència de tren propi (57-59). En qualsevol cas, 18 mesos després de l’inici de l’ofensiva de Wellesley, les tropes napoleòniques havien estat expulsades de pràcticament tota la Península. Allà on romandrien més temps seria al Principat de Catalunya, annexionat a França des de gener de 1812, on la guerra fou indiscutiblement d’independència. Curiosament, aquest conflicte entraria a la memòria col·lectiva catalana com a «Guerra del francès», més que no pas com a «Guerra de la Independència»; terme habitual a la resta d’Espanya –que formalment continuà sent un Estat independent, encara que clarament convertit en satèl·lit de França. Finalment, els últims contingents francesos eixiren de Barcelona el 28 de maig de 1814, i la frontera franco-espanyola tornà als límits definits el 1659 amb la cessió hispànica dels comtats catalans de Rosselló i part de la Cerdanya.

La Guerra de la Independència espanyola, segons algunes estimacions, comportà la pèrdua d’entre el 4% i prop del 5% d’una població d’11,5 milions de persones quan començà la contesa. És a dir, comparativament suposà un impacte demogràfic més gran que la Guerra Civil de 1936-39, quan l’Estat perdé prop del 2% d’uns 26 milions d’habitants (Canales, s.d: 10). A la mortalitat, a més, caldria sumar-li l’acusat descens de la natalitat entre 1808 i 1814; essent el creixement vegetatiu de regions com Catalunya i Extremadura d’un -8,6% i -14%, respectivament (Fraser, 2006).

Amb tot el que s’ha dit, una cosa ha de quedar clara: la intervenció militar britànica no estigué motivada per consideracions solidàries, sinó per l’interès propi de posar fre a l’hegemonia francesa. Són coneguts els pillatges practicats per les tropes angleses, el menyspreu que mostraren cap als espanyols, i la política de terra cremada que aplicaren sobre sòl ibèric; destacablement la destrucció de Sant Sebastià tan prompte la prengueren (Valenzuela, 2019). A més, amb episodis com la destrucció de la Reial Fàbrica de Porcellana del Buen Retiro, les forces de Gran Bretanya demostraren que qualsevol ocasió els semblava bona per a eliminar competència comercial, sense mirament per un país aliat trasbalsat per la guerra (Sánchez, 1998).

Com a conclusió, malgrat haver estat insuficient l’organització militar regular espanyola, la resistència preparà el terreny a l’ofensiva luso-britànica –difícilment exitosa sense la implicació local–, i la població en pagà un preu ben alt. Ara bé, quan Napoleó deixà de guanyar la guerra de la Península hispànica i la d’Europa sencera, fou després de les baixes que patí per la terra cremada i el fred de Rússia; d’on només retornà entre el 10% i el 15%  d’uns sis-cents mil efectius que hi envià (Rey, 2017: 24-30). No el perdé la guerra d’Espanya, sinó la campanya de Rússia.


  1. Álvarez, J (2009). ¿Hacer ciencia o hacer patria? Revista de Libros de la Fundación Caja Madrid. (145), 1-13.
  2. Canales, E (s.d.). 1808-1814. Demografía y guerra en España. [PDF]. UCLM. Recuperat d’: https://previa.uclm.es/ab/humanidades/profesores/descarga/manuel_ortiz/crisisregimen.pdf
  3. Esdaile, C (1989). Wellington and the Military Eclipse of Spain, 1808–1814. The International History Review11(1), 55-67.
  4. Fraser, R (2006). La maldita guerra de España. Historia social de la guerra  de la Independencia, 1808-1814. Barcelona: Crítica.
  5. Las Cases, E (1842). Mémorial de Sainte-Helène. Vol.1. Paris: E. Bourdin éditeur. Recuperat d’: https://play.google.com/books/reader?id=OJqP_BBwiLIC&hl=ca&pg=GBS.PA576
  6. Portillo, J.M (2007). La venganza de Don Quijote. Los orígenes de la guerrilla en España. Revista de Libros de la Fundación Caja Madrid, (124), 1-4.
  7. Rey, M.P (2017). La desintegración de la Grande Armée. Desperta Ferro: Historia Moderna, (31), 24-30.
  8. Sánchez, M. J (1998). La Porcelana de la Real Fábrica del Buen Retiro. Madrid, España: Electa.
  9. Valenzuela, A (16/03/2019). Desmontando a Wellington. La Vanguardia. Recuperat d’: https://www.lavanguardia.com/cultura/20190316/461049752808/desmontando-a-wellington.html

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí